¡Que se jodan!

Emma Vila Servat, periodista i traductora

D’entrada, la idea d’anar canviant governs democràtics, escollits pel poble, per governs tecnòcrates imposats pels mercats… bé, deixem-ho en què no m’acaba de fer el pes.

D’entrada, els polítics com a classe humana en general, si és que se’n pot dir així, no m’acaben de fer el pes (amb excepcions que podria comptar amb els dits d’una mà).

D’entrada, deixeu que em miri el vídeo següent amb un cert escepticisme. Ha arribat un punt que ja no sé què ni qui creure, però així, d’entrada, sembla que sigui real. Es tracta d’Elsa Fornero, i és la ministra de Treball del govern tecnòcrata italià de Mario Monti.

Aquestes imatges van donar la volta al món: quan estava anunciant retallades per a pensionistes el desembre de l’any passat, va arrencar a plorar. Insisteixo que no sé si és una posada en escena magnífica per fer pena, però almenys a Itàlia donen la imatge que allò que estan fent no és digne d'aplaudiments i festa grossa.

I avui al matí, tot escoltant la ràdio, feliç com una perdiç perquè ja és divendres, he quedat esparverada. Una diputada del PP al Congrés, Andrea Fabra (filla, per cert, de Carlos Fabra –un polític valencià molt amic meu, imputat en delictes de tràfic d’influències i suborn. Res, pim pam–), va cridar “¡Que se jodan!” en el moment que Rajoy anunciava retallades en les prestacions per a aturats.

Aquesta és l'Andrea Fabra

Aquest és el seu papà

I tota la claca pepera (el nom no ve del meu amic Pepe del Reialme Madrit) aplaudint. Sí senyor, “porque tú lo vales”. Aquí teniu el vídeo:

Jo ja ho dic des de fa temps. Un dia agafo les maletes i me’n vaig a Honolulu a vendre cocos.

Si voleu signar per demanar la dimissió d’aquesta amiga meva, aquí us deixo l’enllaç on ho podreu fer:

http://www.change.org/petitions/dimisi%C3%B3n-de-la-diputada-del-pp-por-castell%C3%B3n-andrea-fabra?utm_campaign=share_button_modal&utm_medium=facebook&utm_source=share_petition

Olives esferificades

Emma Vila Servat, periodista i traductora

L’altre dia va marxar de la feina una noia, la Julia. Al missatge que va enviar a tots els treballadors de l’empresa hi deia: “Lo dejo todo: familia, amigos, trabajo, ciudad, y me voy con mi pareja a recorrer el mundo en mochila”. Toma. Em va fer molta enveja. Aquí teniu el bloc que han obert: www.outthestudio.blogspot.com

I és que aquests dies estic en fase engarbuixada, altre cop. És a dir, feta un garbuix. I de vegades, quan em sento així, em queda petit el meu món, el meu país, la meva gent. I sabeu què faria amb els problemes quotidians de cada dia? Que si aquell m’ha dit això, que si la jefa m’ha dit allò, que si el pacte fiscal, que si l’atur juvenil, que si cobro poc, que si Bankia, que si el Barça això, que si Catalunya allò, que si la meva nòvia allò altre, que si he de fer un màster, que si què faig amb la meva vida... ho agafaria tot i en faria una boleta ben petita, ben petita. Com una oliveta. I aquesta oliveta, quan la tingués ben esclafadeta i ben compacteta, agafaria un bat de beisbol i l’enviaria a l’Indoxineta.

És com si tingués ganes d’esclatar i d’espargir-me pel planeta... esclatar com una d’aquelles olives esferificades del Ferran Adrià, d’aquelles que te les poses a la boca i esclaten i recorren tots els racons de la boca. Jo només necessito que alguna cosa em faci esclatar per fer-ho. Per marxar ben lluny d'aquí, a l'altra banda del món, com diuen els Manel.

Raons per fer vaga el 29M

Emma Vila Servat, periodista i traductora

Ja fa dies que hi rumio. Jo, per definició, per defecte de fàbrica, dubto. Sempre dubto. Ara en concret em refereixo a la vaga del dia 29 de març de 2012. D’entrada, penses: ostres, una vaga contra el PP. Som-hi, no? Però les coses no són tan fàcils, i no hauria de ser aquest el motiu per secundar-la. Per això mateix m’he estat informant aquests dies. I no vull que sembli que m’he llegit la reforma laboral, ni que en sóc una experta, ni molt menys.

De fet, deixo clar d’entrada que jo, d’economia, no n’entenc. Segueixo l’actualitat com puc, llegeixo articles de per aquí i per allà o coses com “Las 28 claves de la reforma laboral”, que m’ajuden a anar-me formant una opinió de les coses. Però en realitat, d’economia només sé del cert que amb el meu sou no puc marxar de casa. Poca cosa més.

Doncs bé, informant-me per aquí i per allà, mirant de cua d’ull la tele, parant l’orella a alguna ràdio, llegint algun article, he arribat a la conclusió que n’he de fer, de vaga. I la faré. A banda que tinc la sensació que m’han estafat (així en general a la vida eh), que m’han fet creure que si feia unes coses, que si estudiava, arribaria lluny, perquè el món és així de just i bonic, ara tinc la sensació que aquesta estafa generalitzada encara ha anat a més amb la reforma laboral.

Tinc l’estranya sensació, com ja he dit algunes vegades, que tot s’ho maneguen uns quants. Que de la crisi se n’han beneficiat uns quants i que qui en paga els plats trencats són els més dèbils. Tinc la sensació que els treballadors hi sortim perdent, que tot el que s’ha aconseguit amb anys de lluita ens ho treuen com qui escombra el menjador de casa seva. I com que tinc tendència a decantar-me cap a les minories, com que penso que cal protegir el dèbil per damunt de tot (i això és aplicable a la llengua, als pobres, als nens, a les dones), crec que el més coherent, en el meu cas, és fer vaga.

I com que no en sé gaire, d’economia, segurament m’equivoco. És molt probable que hi hagi mil i una raons en contra del que estic dient. Ja hi compto. Però a la vida ben sovint ens hem de definir. O blanc o negre. O almejas o mejillones, que diu un amic meu, amb molta gràcia.

Us deixo aquí un petit recull de punts que penso que ens perjudiquen. O a mi, particularment, em perjudiquen com a treballadora precària que sóc, com a generació NI-MI (que no NI-NI) que sóc:

•          Ara l’empresa ja no necessita tenir pèrdues per fer-te fora per motius econòmics. Només cal que acrediti que ha guanyat o venut menys en els 3 trimestres previs. I et podrà acomiadar pagant-te 20 dies per anys treballat i un màxim de 20 mensualitats.
•           Fins ara, els EROs (Expedients de Regulació d’Ocupació o acomiadaments col·lectius), necessitaven ser autoritzats per l’autoritat laboral. Ara ja no caldrà. Dependrà de la decisió de l’empresari.
•           L’empresa et podrà acomiadar per absentisme pagant-te 20 dies per any treballat si faltes, encara que sigui de forma justificada, el 20% de la teva jornada en dos mesos consecutius. Això vol dir que si agafes la grip una setmana, i després resulta que et trenques la cama, de manera que faltes 9 dies, per exemple, l’empresa ja et podrà fer fora, si ho vol. Quedes totalment venut.
•           Fins ara, la indemnització per acomiadament improcedent era de 45 dies per any treballat amb un límit de 42 mensualitats. Ara només seran 33 dies amb un límit de 24 mensualitats. En un obrir i tancar d’ulls patim una rebaixa que a mi em sembla força important.
•           Ara la teva empresa et pot baixar el sou, canviar-te l’horari, el lloc de treball o el que li surti de la punteta del dit petit del peu (permeteu-me fer una mica de broma de tot plegat) al·legant motius “econòmics, tècnics, organitzatius o de la producció”, i només t’ho haurà de comunicar amb 15 dies d’antelació. Si no ho acceptes, poden extingir el teu contracte pagant-te 20 dies d’indemnització per any treballat, amb un màxim de 9 mensualitats.
•           L’empresa es podrà desvincular del conveni col·lectiu si ho necessita, i d’aquesta manera et podrà canviar les condicions laborals com cregui oportú. Penseu que el conveni col·lectiu és l’òrgan a través del qual els treballadors tenim força. Amb aquesta reforma una empresa pot decidir desvincular-se’n i aplicar el seu criteri. Altre cop, totalment venuts.
•           Si et contracta una empresa de menys de 50 treballadors, que es veu que són quasi totes, poden utilitzar un nou tipus de contracte. En diuen el contracte per a “emprenedors” i consisteix en el fet que et fan un contracte “indefinit”, però amb un any de prova, durant el qual o al final del qual et poden acomiadar sense justificació ni indemnització de cap tipus.
•           Els contractes de formació i aprenentatge, aplicables a treballadors d’entre 16 i 25 anys, es podran fer amb treballadors de fins a 30 anys mentre Espanya tingui una taxa d’atur de com a mínim el 15%. Jo no en sé, però aquí hi veig una excusa perfecta per tenir gent jove, motivada i preparada amb sous precaris fins als 30 anys. Jo em trobo en aquesta franja.

N’hi ha més, no acabaria, però ho deixaré aquí. Ho deixaré aquí perquè, punts concrets a banda, tinc la sensació que en nom de la crisi s’estan adoptant una sèrie de mesures que ens deixen a tots, o als més dèbils, amb el cul ben ventilat. Que ens retornen als inicis del segle XX. I només per aquells qui van lluitar per aconseguir el que teníem fins avui, només per ells, val la pena fer vaga.

Dit això, ei, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!,

Que tot està per fer i tot és possible.

Font: a banda d’impressions generals extretes d’aquí i d’allà, he consultat la informació concreta sobre la reforma laboral a la pàgina d’UGT: http://www.ugt.es/ReformaLaboral/FolletoREFORMAlaboral%20ok-web.pdf

Qui segueixi interessat en el tema, us recomano el post d’aquest bloc:

http://blocs.tinet.cat/desdelsenyilarauxa/2012/03/19/justificacions-per-no-fer-vaga/

El món està ben girat

Emma Vila Servat, periodista i traductora

L’empresa on treballo em podrà fer fora pagant-me 33 dies per any treballat (o 20, segons com) en lloc dels 45 estipulats fins ara. Els mestres i d’altres treballadors públics cobraran la meitat de la paga extra de l’estiu. Molt bé. Però l’aplicació de la taxa turística s’aplaça fins a després de l’estiu perquè cal mimar els turistes i els hotelers. Es veu que 1 euro més al dia quan te’n gastes 700 per unes vacances és una despesa inassumible. Al gloriós i útil aeroport de Castelló ara resulta que li han de fer unes petites reformes de 4 milions d’euros perquè van cometre “un error de càlcul”. El PP vol retirar els ajuts públics a Òmnium Cultural. Hi ha institucions estatals precioses i formoses, com ara la Fundación Francisco Franco, que rep uns 2 milions d’euros l’any. Les empreses es podran despenjar, segons les circumstàncies, dels convenis col·lectius i, per tant, els treballadors d’un mateix sector no tiraran del mateix carro. Divide y vencerás, que diuen. El Luis de Guindos, ministre d’economia, diu que a partir d’ara s’aprova la dació en pagament... però resulta que després serà només si ho volen les entitats bancàries. Uns estudiants valencians que reclamen poder fer classe amb calefacció són l’enemic. Sheldon Adelson, l’home que vol construir el famós EuroVegas i que ha finançat la campanya d’un dels polítics republicans més radicals dels Estats Units, ha vingut aquí per salvar-nos a tots de l’abisme. Sense ell no som ningú. Oh Sheldon, ens tunejarem els cotxes per tu, li hauríem de cantar. I si es pot saltar lleis a la torera, millor. Total, aquí tothom se les passa per la punta de l’orella. A Sant Pol de Mar hi ha d’onejar, per força, una bandera que el poble no vol. Ja tinc ganes d’anar-hi i veure-la voleiar. La imatge deu ser bonica, bonica, bonica. La mà dreta del president de la Diputació de Barcelona es veu que es va embutxacar 1 milió d’euros. Ja ni m’immuto.

Amb el temps he anat veient que, en el fons, tot s’ho maneguen uns quants (es casen els capellans, pel civil i per l’església, els veïns es desconeixen, es divorcien els casats, els divorciats reincideixen... ja m'enteneu, els Serrateros, oi?) I que no tenim res a pelar, i que som uns titelles en mans dels qui manen, que no són necessàriament els qui votem, i que sempre se surten amb la seva.

De vegades tinc ganes de deixar-ho tot i anar-me’n a Honolulu.

A vendre cocos.

"Cocos, ricos cocos", cridaré.

Don't cry for me Argentina

Emma Vila Servat, periodista i traductora

Es veu que l'Audiència Nacional espanyola, que diuen que és una cosa molt important i molt justa, investiga crims de la humanitat comesos... a l'estranger. Per exemple, els que es van dur a terme durant la dictadura de Pinochet a Xile, la de Videla a l'Argentina o la de Ríos Montt a Guatemala, tu. Heu vist que bé?

Ai, estic tan orgullosa de l'Audiència Nacional... mira si són bones persones que com que tenen tan poca feina aquí i els surt solidaritat i justícia per les orelles, se'n van a l'Argentina a investigar els crims del Pinochet. A Espanya es veu que hi va haver una dictadura de pacotilla i no val la pena posar-se a investigar crims, sabeu? Més val anar a l'estranger, que allà sí que ho van passar malament, tu.

És que a veure, Baltasar Garzón: a tu qui et mana posar-te a investigar els crims del meu amic Franco? Però tu què t'has pensat? Això no es fa, dolentot, més que dolentot. El que hauries d'haver fet és creuar el xarquet i investigar allà, home. Mira que n'arribes a ser de beneit. Aquí van ser 40 anyets de res, home. Que no veus que no val la pena remoure el passat? Si et van matar la mare i no saps on és, mala sort, tu.

Doncs vès per on, avui he llegit que l'Argentina té intenció d'investigar els crims... del Franquisme! El món al revés. Han dit: "saps què, com que allà no ho fan, i qui ho fa és jutjat per ficar-se allà on no el demanen, ho farem nosaltres". O millor dit: “¿vós sabés qué? Como axí no lo hasen, y quien lo hase é juhgao por meterse donde no le xaman, lo haremo nosotro”. En sé molt, jo, d'argentí.

Oh, i es veu que s'hi posaran forts, eh, aquests argentins. Es veu que fa un mes van demanar documentació als ministres que queden vius de la dictadura, als alts membres de les forces armades i de seguretat, als alts integrants de la Falange Espanyola (un partit on hi tinc un munt d'amics, jo), als jutges que van dictar sentències de mort amb consells de guerra sumaríssims i a empreses que es van beneficiar de mà d'obra esclava. 

Oh, i encara hi ha més: és possible que, si s'arriba a imputar alguna d'aquestes perles, correrà el risc de ser detingut si surt del país. Ei, si surt del país eh només, perquè Espanya probablement no el lliurarà a la justícia internacional. No fos cas que ens passéssim de justos.

Quedarà manifest que l'únic lloc que serveix de refugi per als criminals és precisament el lloc on van cometre els crims.

País de pandereta.

Que important és que la gent pugui parlar. 

Que important és que la gent vulgui escoltar.

Un matí qualsevol

Emma Vila Servat, periodista i traductora

Et lleves un matí qualsevol, tota feliç perquè ja és dijous. Fot un fred que pela i sembla que pot nevar. Fred siberià, en diuen. Poses la ràdio i veus que estàs en contra de tot el que farà el teu amic Rajoy. Que si l’avortament, que si l’educació cívica i constitucional, que si el transvasament de l’Ebre. No se’n salva res, és fantàstic. Però ets feliç i en aquells moments ho aparques. Ja hi tornaràs en un altre moment del dia. 

El cap de setmana ja és a tocar i tens ganes que arribi. Esmorzes amb el teu germà, que comença el nou quadrimestre i t’explica les assignatures que farà. Quedes amb una personeta petitona per anar cap a la feina. Normalment hi vas caminant, però avui, que fa molt fred i plou, decidiu que agafareu el metro. El dia sembla que serà bonic, perquè, a més, tens ioga al migdia. Ja ni t’importa que en Messi fallés el penal ahir.

Però arribes a la feina i un company et clava un moc. Un moc que et deixa ben enganxadeta a la paret. Està de mala llet. I notes com la temperatura del cos puja i la respiració se t’accelera, però calles. Has d’anar a una reunió amb un client i no convé que hi aneu enfadats. Però ja estaràs de mal humor tot el dia. Amb aquell nus que se’t forma a l’estómac quan estàs enfadada.

I ja només tens ganes de tornar a casa i arraulir-te amb la personeta petitona amb qui has quedat per anar a treballar.

I quedar-te així, ben quieta, sota una manta, fins que arribi l’endemà.

El meu amic Pep

Emma Vila Servat, periodista i traductora

El dia en què Pep Guardiola feia 41 anys, es va despertar al matí, com cada dia. D’hora, d’hora, per allò d’aixecar el país. Va deixar la dona al llit, que entra més tard (ella treballa també, més que res per complementar el sou del seu marit i poder pagar la hipoteca) i va portar els nens a l’escola. I els va dir: “nens, avui no m’espereu desperts, que me’n vaig a Madrid per temes de feina. Ja celebrarem el meu aniversari demà. Digueu a la mama que l’estimo i que arribaré cap al tard, a la matinada".

Segurament va agafar el cotxe (un que es va comprar en una fira de vehicles d’ocasió de Sampedor) i se’n va anar a la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Pel camí potser va enganxar cotxes que sortien de Barcelona i va posar la ràdio. “Avui a les 10 de la nit els homes de Pep Guardiola saltaran a la gespa del Santiago Bernabéu...”. “Uf”, deuria pensar. I va sintonitzar la seva cançó preferida. Viva la vida, de Coldplay.

L’entrenament va anar bé. Els seus homes estaven motivats, com sempre. No sabia per què, però Puyol i Abidal tenien un aire diferent. En acabar, es va dirigir cap al seu despatxet del soterrani a visualitzar un DVD que els seus homes li havien preparat amb imatges dels últims Barça-Madrid. Es va tancar, volia estar tranquil. Va inspirar, va expirar i va prémer el Play.

Al cap d’una estona de prendre notes, hi va haver un moment, un instant màgic, en què la càmera va enfocar el meu amic Mou. “Ja està. Ja ho tinc. Avui guanyem”, va pensar. Va prémer l’Stop, va agafar el DVD i se’n va anar a dinar un menú al bar Manolo amb el seu company Pito, o Tito, ara no ho recordo. En acabat, es va dirigir cap a l’aeroport del Prat i va agafar l’avió que el portaria a Madrid, juntament amb la resta de l’expedició blaugrana. Potser tenia un nus a la panxa. Un nus d’emoció, d’orgull, de plaer. Un nus premonitori del que passaria aquella nit.

I l’àrbitre va xiular l’inici del partit. Pepe, un amic molt amic meu que vaig conèixer en una obra de teatre que vaig anar a veure fa uns anys a París (es veu que li agrada el teatre del bo en aquest noi, sabeu?), va repartir amor, joia i alegria al llarg del partit, perquè s’estima molt els seus companys de professió. Cointreau (una beguda que no he tastat mai), Xavi Alonso, Sergio Ramos i companyia, uns angelets que surten revolucionats des que el meu amic Mou s’asseu a la banqueta del Bernabéu, també van posar en pràctica tots els coneixements que Pepe els ha ensenyat.

Els blancs es van avançar al marcador i el meu amic Cristiano, el noi més guapo, ric i bo del món, ho va celebrar amb aquella força de toro brau que porta dins i aquella cara de pocs amics que fa quan està picat. “Merda”, deuria pensar en Pep.

Però els seus homes ho van tornar a fer. Amb factors externs en contra. Amb puntades de peu desmesurades, amb trepitjades, amb males maneres, amb mals arbitratges. Ells callen, juguen bé, i s’emporten la victòria. No hi ha hòsties que valguin. Justícia divina, n’hi dic jo.

“Dimecres que ve ho tornaran a fer”, deuria pensar en Pep, mentre es dirigia a la sala de premsa. Abans d’entrar, però, va obrir el mòbil i va enviar un missatge a la seva dona. “T’estimo, Cristina”.

Gràcies, Pep. I per molts anys.

Petiteses

Emma Vila Servat, periodista i traductora

Ho sé. Si comparem el que m’ha passat avui amb el que passa al planeta Terra, el meu cas no té la més mínima importància. Un bluf, res, una petitesa, una ximpleria. Però és que, si ho pensem bé, la nostra vida és un conjunt immens de ximpleries, de petiteses. El que ens expliquem entre nosaltres, ben sovint no té cap mena d’importància. Que si què portes avui per dinar. Que si vas veure el programa d’ahir. Que com ha anat el cap de setmana. Res, petiteses. Però la meva petitesa d’avui m’ha posat de molt mala llet, vès.

És que no entenc per què les coses que a simple vista semblen senzilles surten malament. No m’entra al cap. No sé què fem, que surt malament, tu. Som ben bojos aquests humans. Per què?, diria el meu amic Mou. M’explico: avui he anat a recollir l’orla de Periodisme, aquella cartolina gran amb les cares de la gent amb qui vas compartir uns estudis, que amb els anys acabarà o bé oblidada en un calaix, o bé penjada a la paret.

El procediment era ben senzill: jo em vaig anar a fer les fotos fa mesos, abans de l’estiu. Vaig pagar l’import corresponent i em van dir que quan tinguessin l’orla m’avisarien per correu electrònic. Tot correcte. Em van avisar ja fa dos o tres mesos que podia passar-la a buscar quan volgués. I és allò que vas deixant passar els dies fins que arriba un dia que et plantes i dius prou. Se t’acumulen les coses per fer i et fas una llista. Us en feu, vosaltres, de llistes? Jo sí. Em van bé, m’organitzen.

Bé. Doncs avui m’he proposat anar a buscar l’estimada orla. “Puc dinar ràpid i m’escapo al migdia de la feina, agafo el Tram fins a Ciutadella, vaig a buscar l’orla, i torno cap a la feina a temps”. Bonic, eh, el meu pla. Preciós. Quan faig plans tan ajustats de temps sempre em puja la mosca al nas i penso que alguna cosa no sortirà bé. Sobretot quan depenc de transports, persones, i altres factors que no puc controlar. Però avui, no sé per què, he pensat que sí que sortiria bé.

Pel mòdic preu de 9,25 euros m’he comprat una T-10, perquè m’havia sortit el missatget de “títol esgotat”, i he anat cap allà. Tot anava tan bé... el Tram ha arribat a l’hora, no hi havia gent. He entrat a la botiga i m’he dirigit al mostrador. He donat el paperet i la dona, amb una simpatia, una joia i una alegria que feien caure d’esquena, s’ha posat a buscar la meva estimada orla. Trigava una mica i m’ha preguntat la cosa més coherent del món per sortir del pas: “¿Seguro que no la pasaste a buscar?”. Jo, amb cara de pomes agres, li he respòs: “No, no.”

Ha pujat a dalt, i ja m’he temut el pitjor. Dins meu, he calculat el que em costaria la broma si hagués de tornar un altre dia: “A veure, avui m’hauré gastat uns 2 euros entre anar i tornar, i si torno un altre migdia, també dinant ràpid i amb el temps just, me’n gastaré 2 més”. Veus que bé? 4 eurets, tu. Aquest pensament m’ha fet posar nerviosa, la sang m’ha pujat al cap, i he començat a pensar en el preu del transport públic i en el fet que aquella dona no m’havia dit ni “sí” en català. El núvol de ràbia s’ha anat fent gros i els pensaments s’han anat entrellaçant els uns amb els altres, i he acabat pensant en com d’injust n’és el món, en per què les coses aparentment senzilles no funcionen bé i que no m’estranya que el món vagi com va.

La dona ha tornat sense res a les mans. “Pues no sé qué habrá pasado pero no lo tengo, si a caso me apunto tu mail y nada, esta semana seguramente lo tendrás, ¿eh?”. Mira. I m’ho ha dit així, com si res. Jo, que normalment callo per prudència, li he contestat, sabent que no en trauria res: “Saps que per venir aquí he hagut de dinar ràpid, agafar i pagar el Tram, i que ara he de tornar a la feina i tornar a pagar, i que ho hauré de tornar a fer tot el dia que vingui per segon cop?” Heu vist que contundent que sóc? I això que estava emprenyada, eh.

Sí, ja ho sé, ja, que la meva desgràcia no és gaire desgraciada, però aquest és el meu món. M’han fet perdre temps i diners, dues coses que em costen molt d’aconseguir. I vès, m’ha posat de molt mala llet.

Petiteses.

(No subestimis mai el poder d'una dona extremadament emprenyada)

Són ben bojos aquests romans!

Emma Vila Servat, periodista i traductora

No anava desencaminat, l'Obèlix. La seva mítica frase em ve al cap quan penso en com som els humans. De cop i volta, m'imagino què diria un extraterrestre si ens visités i observés el nostre comportament. “Són ben bojos aquests humans”, pensaria. Segur que ho pensaria.

I és que som ben bojos. I ara no vull parlar de les barbaritats que li fem al nostre planeta, pobret. Ni de les pràctiques de certes cultures, ni de les guerres, ni de les bajanades que hem protagonitzat al llarg de la història. No. Em vull referir al cas de l'Urdangarin, aquell que té una samarreta penjada al Palau Blaugrana. És que no ho entenc.

Cada cop que surten a la llum casos de corrupció, de malversament de fons públics, de falsedat documental, de prevaricació (que he descobert que vol dir “desviar-se del propi deure, mancar a l'obligació del càrrec que exerceix), m'esparvero. No ho entenc. Què deu portar una persona rica, poderosa, que ho té tot a la vida, a ficar-se en merders monumentals com aquest? De veritat que m'agradaria seure un dia amb aquesta gent i preguntar-los-ho. Preguntar-los-hi-ho-en-us-el-li.

Ei, de bon rotllo, eh, Iñaki. Però li diria: tu ets ruc o què et passa? No t'estàs beneficiant prou, ja, de la pantomima aquesta de la monarquia? No creus que vius prou bé? Quina necessitat tenies de robar? Et mancava una mica d'adrenalina a la vida, potser? Per què ho has fet? ¿Por qué?, que diria el meu amic Mou.

Encara m'esparvero més quan penso que això que surt a la llum pública deu ser només una punteta de l'iceberg de tot el que es deuen manegar uns quants amb els nostres diners. És que no hi vull ni pensar. I és cert que encara no ha estat declarat culpable i que cal mantenir la presumpció d'innocència, però això que el rei l'hagi apartat dels actes oficials quan encara no estava ni imputat fa un tuf que tomba d'esquena.

I si ho ha fet, deu ser que alguna cosa sabia. Així segur que també l'imputaran perquè ho va amagar, per “encubrimiento”. Ah no, que a ell no se'l pot jutjar, és veritat. Que ho diu la Constitució, que la persona del rei és inviolable i que no està subjecta a cap responsabilitat. Clar, lògic. Totalment en harmonia amb l'article de la Constitució que parla de la igualtat.

Ai, de què em sona, això de la igualtat? Ah sí, ell mateix va dir en el discurs de nadal d'enguany que la justícia és igual per a tothom. Que bonic. Que lògic. Que harmònic. Que just.

“Són ben bojos aquests humans”. Segur que ho pensaria.

Elogi del funcionari. Va per tu, mama

Emma Vila Servat, periodista i traductora

Ja feia temps que em rondava pel cap fer un post sobre els funcionaris, però ves per on l'Ernest Folch, periodista que escriu a l'ARA, se m’ha avançat. M'ha tret les paraules de la boca. I com que segurament jo no ho sabria dir millor, el copio aquí mateix perquè hi feu un cop d'ull.

Com que el tema em toca de ben a prop, deixeu que us expliqui la visió que tinc jo d'un cas particular. Sense anar més lluny: la meva mare és funcionària. Professora de llengua i literatura catalana en un institut de Barcelona. I al llarg de la vida n'ha hagut de sentir de molt grosses.

Jo, a casa, no hi ha dia que no l’hagi vist treballar. Sempre corregint exàmens, sempre preparant classes, passant notes. Boli vermell en mà, has d’anar amb compte que no et corregeixi a tu, si passes per allà. De fet, si un dia veniu a casa amb un boli vermell, vigileu, que us el fotrà. Són el seu bé més preuat. Sempre s'ha pres la seva feina amb ganes, i sempre ha complert. No s'ha escaquejat mai de la vida. Mai. Puntual, treballadora, compromesa, convençuda que l’escola pública és (o era) una de les coses que cal conservar i mimar.

Si bé és cert que l'edat i les circumstàncies actuals de l'educació li han fet perdre la il·lusió d'ensenyar, ella continua complint amb la seva feina. Dia rere dia. Faltaria més. A les 6 del matí cada dia li sona el despertador. I cada dia es lleva. Cada dia. I ja van més de 30 anys. 30 anys. Vinga, i som-hi, i un altre dia, i som-hi, i 6 del matí, i som-hi. Va estar dos anys estudiant les oposicions i treballant alhora. Llevant-se encara més d’hora per poder estudiar. I vinga, i som-hi, i vinga, i som-hi. I amb un sou ajustat, no us penseu que tots els funcionaris són alts càrrecs, eh. Que la majoria no ho són pas, ni molt menys. O sigui que no. No m’agrada que li diguin que no treballa. Que no s’ho ha currat. Que s’hi arrepenja. Que és una dropa. Que s’aprofita del sistema. Que tots són iguals. No m’agrada gens.

I és cert que potser el sistema no està ben muntat. I és cert que potser hi hauria d’haver mesures relacionades amb la productivitat o l’efectivitat amb el treball, i que això de la feina vitalícia no acaba de funcionar. I és cert que n’hi ha que s’hi arrepengen, oi tant. Amb tot això hi estem d’acord. Però me mare s’ha trobat amb el sistema que hi ha, i no per això se l’ha de castigar. Que no paguin justos per pecadors, que de dropos, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases.

No m’allargo més. Aquí va l’article de l’Ernest Folch. Va per tu, mama.

ERNEST FOLCH

Elogi del funcionari

La crisi ha canviat la mirada que teníem sobre el món, ha transformat costums i ha millorat conductes, però també ha estigmatitzat injustament molts col·lectius. Els més castigats han estat els que coneixem amb el terme pejoratiu de funcionaris . No sé si s'hi han fixat, però hi ha una campanya molt ben calculada per fer-los passar per mandrosos, inútils i passotes, com si treballar per a l'administració volgués dir, per definició, ser un dropo i escatimar esforços. Jo també admiro els emprenedors, i crec que són bàsics per generar riquesa, crear llocs de treball i fer avançar un país, però no em crec el conte manipulat segons el qual uns són bons i els altres dolents. A una banda ens hi han posat el col·lectiu dels que s'arrisquen i tenen el beneplàcit de tota la societat i a l'altra l'estereotip dels buròcrates que es graten la panxa tot el dia. Aquest discurs l'ha potenciat, no sé si volent o no, el nostre propi govern, que s'anomena business friendly , potser perquè sempre queda molt més modern ajudar un empresari tecnològic de vint-i-nou anys que se'n vol anar a Stanford que no pas mirar de millorar el rendiment d'un auxiliar administratiu qualsevol. La marca funcionari s'associa amb un retrat robot que tenim tots al cap i que es difon com un tòpic: el senyor que en una recepció qualsevol d'un edifici públic perd les hores llegint el diari amb actitud displicent a l'espera que s'acabi la jornada. És evident que hi ha personal de l'administració que deixa passar les hores parapetat en el seu lloc de treball, però també és cert que hi ha moltes empreses, i per cert moltes de bones i teòricament eficients, que també tenen una minoria de gent que actua burocràticament. La il·lusió o la desídia, encara que se'ns vulgui fer creure el contrari, no són exclusiva de ningú.

Als que s'omplen la boca amb el discurs habitual contra els funcionaris estaria bé recordar-los que en aquest col·lectiu també hi treballen metges, professors, bombers, treballadors de TV3, policies i molts altres que en cap cas treballen per ser rics sinó per vocació de servei. Amb l'argument que tenien la feina garantida, més d'un opinador ha creuat la línia vermella del menyspreu. L'empresari que genera milers de llocs de treball no és ni millor ni pitjor que el mestre d'una escola rural que va cada dia a fer classe a trenta nens a canvi d'uns esquifits 1.500 euros al mes. El pitjor és que enmig d'aquesta tempesta, se'ls comunica que no cobraran el 20% d'una paga extra, que és un eufemisme per dir que se'ls abaixa el sou sense previ avís, i a sobre que no se sap quan ho podran cobrar. Madrid incompleix, sí, però paguen justos per pecadors. Uns treballadors que, per cert, no van rebre en el seu moment la part corresponent del botí, i quan tothom nedava en l'abundància, a ells se'ls apujava només l'IPC. I ara que van mal dades, els toquen sacrificis i ja ni tan sols tenen el futur assegurat. Que aquest petit article serveixi almenys d'homenatge a tots aquests herois anònims.

Però estàs trista, Sira

Emma Vila Servat, periodista i traductora

No hi ha dubte que la Pilar Rahola és un personatge controvertit. Com va dir ella al programa El Convidat de TV3 d’aquesta setmana, no deixa ningú indiferent. Ho vaig trobar força encertat. Et pot agradar o et pot treure de polleguera. Et pot caure bé o pots no suportar-la. Hi pots estar d’acord o creure que va molt desencaminada. I és veritat que sovint sembla que el fum de la xemeneia de la seva casa de Cadaqués li hagi pujat al cap. I és veritat que hi ha coses amb les quals discrepo completament amb ella. I no pretenc, amb aquesta entrada, fer un elogi cec de la seva persona. Ni molt menys. Però el cert és que és una dona llegida i molt preparada, i que no deixa ningú indiferent.

Fa força anys que llegeixo els seus articles, i des d’aquí en vull recuperar un que em va colpir especialment. Potser va ser perquè m’hi vaig sentir reflectida, com de ben segur passarà a molts de vosaltres. L’article fa referència, pel que interpreto (i després de veure El Convidat encara n’estic més convençuda), a un desengany amorós de la Sira, la filla de la Pilar. Parla de com tota la resta de coses que ens envolten perden importància quan el que ens passa ens toca la part més íntima de la nostra ànima.

La mort d’un ésser estimat, un desengany amorós, una malaltia greu. Quan ens toca viure algun d’aquests episodis, tota la resta desapareix. Si bé no es poden comparar els uns amb els altres, el cert és que tots tenen una cosa en comú: el sentiment de buidor que ens omple l’estómac, el cervell, l’ànima. Tota la resta, de cop i volta, no té cap mena de sentit i es difumina en l’ordre de les coses. La tristesa ens embolcalla de tal manera que ens costa respirar.

Malgrat tot, si tenim sort, comptem amb una xarxa que ens empara.

Pilar Rahola, Revista El Temps. València. 06.03.2007

Aturo el ritme amb què afronto, quotidianament, la meva dimensió professional. Si em permets, Sira, s’amunteguen al meu voltant les idees que podrien inspirar un article, totes amb la seva important càrrega de crisi política, d’atzucac, tal vegada d’escàndol. Saps bé, estimada, que la realitat és com un gran xuclador que aspira les coses profundes i les fa desaparèixer a favor de les futileses, de les falses prioritats. Ara mateix, ta mare es preparava per parlar d’aquest macrojudici que tants rius de tinta ha fet córrer en les impremtes de la demagògia i la cultura colpista, i potser hauria parlat de les teories de la conspiració, dels interessos que s’amaguen al darrere, de l’enorme tragèdia que significa el fet que, lluny de parlar dels assassins de dues-centes persones, estiguem fent baixa política amb els seus cadàvers. I, la veritat, Sireta, alguna cosa tenia a dir. No sé si original, tal vegada tan ordinària com la majoria de coses que s’han escrit, tal vegada tan inútil… Això era el que em semblava important, prioritari.

Però estàs trista. I quan he vist la teva cara tan dolça, tan sadollada de la joventut que tens, tan plena de projectes i d’esperances, avui tan derrotada, he recordat que les coses importants tenen a veure amb les emocions interiors, amb la construcció de la vida còmplice, escrita a més de dues mans. Recordes aquella metàfora meva de fa un temps? Volem salvar l’Amazones, i a vegades no sabem regar el jardí de casa. Estimada. Dubto molt que el món em necessiti, potser ni sap que hi sóc, insensible als cors que bateguem al seu interior. Però tu, avui, sí que em demanes, i jo escolto el teu crit silenciós, el plor que només m’insinues. Diu l’àvia que les mares fem hores extres. Bé ho sap ella, que sempre hi és, amatent i alerta, com un far il·luminat. Segurament, estimada, no sóc gran cosa més que una mare. I m’has donat tant, m’heu donat tant tots tres fills, construint-me com a ésser humà, reptant-me, ensenyant-me, que només puc agrair-te la grandesa de les emocions compartides, la vida mateixa. Per això, ara que em mires amb aquests ulls grans que tens, i veig la boira de les llàgrimes, i noto una tremolor al cor, vull dir-te, estimada, que hi sóc. Que sempre hi seré. Com una xarxa de protecció en la caiguda. Com una flassada que intenta apaivagar el fred. Com l’amor que et tinc. Com l’amor que et defineix.

Escarabats de saliva

Emma Vila Servat, periodista i traductora

És una mena de nus a la panxa. O a la gola. O al cervell. Se’m clava ben endins, ben endins. I no sé d’on ve, ni quan se n’anirà. Sovint, tal com ha vingut, se’n va. Fins que torna. És una bola de dubtes i pors. D’il·lusions i realitat. Un garbuix. M’embolcalla tota. Se m’instal·la al cos i comparteixo espai amb ell durant unes hores, uns dies, unes setmanes. Fins que hi ha un dia que em surt, com l’escarabat de saliva de la Colometa. I tot torna a ser com abans.

L’altre dia vaig estar mirant les fotografies d’uns amics que se n’han anat a Sud-àfrica. Van comprar el bitllet d’anada i prou. Ja veuran com va. Han obert un bloc on expliquen les seves experiències amb la gent, amb els animals, amb els paisatges. Estan descobrint el món, o un món diferent del que coneixem. És fascinant. Sovint, quan veig aquestes vides, m’entra un desig estrany, un dolor estrany, un garbuix estrany que se m’instal·la dins del cos. Els envejo. I ho vull fer. Vull ser capaç de deixar-ho tot i anar-me’n, ben lluny d’aquí. Sense bitllet de tornada.

Però m’enganyo. Vull ser una persona que no sóc. Em vull disfressar, però no puc. Si algun dia se m’acudís fer una cosa així, no seria jo. Patiria, ho sé. Pensaria en les conseqüències de la meva decisió. Pensaria en què faria si mai tornés. Pensaria “quan tornis no trobaràs feina, no ho podràs justificar de cap manera, no cotitzaràs, què serà de tu quan siguis gran, de què viuràs”. És ben absurd.

Al capdavall, la meva vida què és? No podria pensar que l’estic perdent? No podria creure que se m’esmuny, dia rere dia, davant d’una pantalla? I tot, per què? Per tenir un sou, perquè és més segur, perquè l’alternativa és un salt al buit, perquè em toca.

Al cap d’uns dies, aquests  pensaments, tal com han vingut, se’n van. I la meva vida torna a prendre sentit. La gent que m’estimo hi és, no marxa mai, i m’embolcalla. I torna a ser dilluns. Peu a terra i a treballar. I, d’alguna manera, sóc feliç.

Dins meu sé que aquests pensaments em tornaran a visitar. Potser algun dia, proper o llunyà, me n’aniré amb ells i volaré lluny, ben lluny d’aquí.

Què és això de l’espoli fiscal?

Emma Vila Servat, periodista i traductora

Ara resulta que al Parlament, aquell òrgan que representa “la veu del poble”, no podem parlar, tu. L’incident l’ha protagonitzat Uriel Bertran, de Solidaritat Catalana, els meus amics de Ciutadans i la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert.

Resulta que Uriel Bertran va dir, en una intervenció, “Espanya ens roba”. També va pronunciar alguna cosa així com “espoli fiscal”. I es veu que aquestes paraules no van agradar a Jordi Cañas, el-meu-amic-de-Ciutadans-que-tantes-vegades-he-sentit-parlar-en-català. Ja veieu que tinc mots amics, pel món. I es va anar a queixar a la mestra. I aquesta va dir a Uriel Betran que no fos dolentot, o que el castigaria sense sortir al pati. Núria de Gispert va donar raó al meu amic de Ciutadans i va etzibar a Uriel Bertran que no permetria expressions “insultants” o “injurioses”.

“Insultants”, va dir. I he pensat: què puc fer per veure si Núria de Gispert té raó? Informar-me. O sigui que ara us explicaré el que, modestament i amb els meus escassos coneixements d’economia, n’he tret jo. Potser així arribem a la conclusió de què és el que realment és “insultant”.

Què vol dir això d’espoli fiscal?

Espoliar: desposseir (algú) d’allò que li pertany.

Fisc: administració del tresor públic encarregada de la percepció dels impostos.

Per tant, quan algú diu que Catalunya pateix “espoli fiscal”, que és una manera més contundent de dir que pateix “dèficit fiscal”, s’està referint al fet que paga més impostos dels que posteriorment rebrà per poder fer cosetes.

I això és veritat? Sí. Això és veritat. No és fruit de cap interpretació política. És igual si votes aquell partit dels ocellets com si votes als del trianglet quadribarrat. De fet, són dades oficials publicades pel mateix govern espanyol.

Jutgeu vosaltres mateixos. Catalunya, per cada 100 euros que aporta a l’estat, en rep després 68. I on van a parar els altres 32, one may wonder? Doncs a fer cosetes tan boniques com l’AVE entre Albacete i Cuenca, que van haver de tancar perquè tenia una afluència de 9 passatgers i clar, es veu que no era gaire rendible. Totalment comprensible que ningú no s’ho hagués plantejat abans. I és que a Espanya som tan guais i fem les coses tan bé que tenim la segona xarxa de trens d’alta velocitat del món, només per darrere de la Xina, un païset petitó que està per allà a la dreta del mapa. I no em feu parlar dels diners que es destinen a gendres guapos del rei que jugaven a handbol, o a ministeris que no serveixen per a res perquè totes les competències estan traspassades a les comunitats autònomes.

Inspiro - expiro. I continuem.

I a l’Extremadura del meu amic (un altre, els tinc per tot arreu) Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ja jubilat, com va la cosa? Doncs per cada 100 euros que aporta a l’estat, en rep 168. Està bé, no? Ep! Però això és lògic, perquè els rics han de ser solidaris amb els pobres, one may say. Sí, completament d’acord que qui té més ha d’aportar més. Però amb proporcionalitat i sempre que no deixi al ric contra les cordes. I m’ha semblat sentir, per algun lloc, que actualment hi ha unes retallades en sanitat i educació a Catalunya que fan tombar d’esquena, no? I si en lloc de 32 euros se’n quedessin 20? Amb aquests 12 eurets potser podríem fer més cosetes, no? O llavors ja no seríem solidaris?

Us imagineu que una dona rica, amb uns ingressos mensuals molt elevats, hagués de pagar tants impostos que arribés un dia en què hagués de dir a la seva dona i als seus fills: “nens, els dilluns, dimecres i divendres no sopareu perquè no hi ha prou diners; els dimarts i dijous, haureu d’anar caminant al cole perquè no hi ha diners per una targeta de metro; i si els dissabtes us feu mal, no us podré curar perquè les tiretes van molt cares”. Ho trobaríeu lògic? Una cosa és que s’hagi de pagar més per ser ric i l’altra és que paguis tant que després no tinguis cobertes les necessitats més bàsiques.

Ai no ho sé tu, tot és molt complicat i les xifres ballen segons quina tele posis a la nit. Però, coi, no sembla objectivament (ai, l’objectivitat... d’això en parlaré un altre dia!) injust que part dels nostres diners se’n vagin de puntetes a finançar l’estada del rei a Vaquèira mentre aquí tanquem hospitals? (ep, deixeu-me fer una mica de demagògia, perquè això no sé segur que sigui així i com a periodista em van explicar un dia, no fa gaire, que cal comprovar les fonts, una cosa que fan tots, tots i tots els periodistes del món mundial. I a mi, si m’ho expliquen a la universitat...).

No us sembla que podem parlar d’espoli fiscal, perquè ens prenen una cosa que ens pertany i som nosaltres qui en patim les conseqüències? No us sembla que es pot dir que Espanya ens roba?

Sigui com sigui, us sembli el que us sembli, ara està prohibit dir-ho.

Si ho feu, us quedareu sense pati.

Felicitats, ARA

Emma Vila Servat, periodista i traductora

L'ARA fa un any. Que un diari, en plena era digital, surti al carrer sense complexes i aconsegueixi fer-se un lloc al mercat... si més no, té mèrit. Pots estar d’acord o no amb els seus ideals. Però no es pot negar que, si més no, té mèrit. Per això aprofito aquestes línies per felicitar l’ARA, el diari que s’ha fet un lloc a la meva pestanya de preferits de l’ordinador. 

Per estar informat necessites llegir, també, altres diaris. Altres punts de vista. però començar per l'ARA és un bon inici. Si tinc temps, me’l compro en paper. M’agrada mil vegades més. De fet, amb l’ARA encara és millor, perquè va grapat i els fulls no et fan parar boig. Normalment, i contràriament al que em passa amb els altres rotatius (la paraula guai que fa de sinònim de “diari”), amb l’ARA començo pel començament. Per aquelles dues pàgines.

És obrir-les i no poder parar fins que les acabo, de dalt a baix. Des de l’Albert Pla Nualart, en aquell raconet de baix a l’esquerra, passant pels tuits, l’article del Capdevila, els sís i els nos, l’editorial, l’acudit gràfic i aquell apartat dels personatges de dalt a l’esquerra. Aquell que, cada cop que el llegeixo, penso que no acaba d’estar ben fet. Perquè hi ha coses a millorar. Oi tant, si n’hi ha! L’ortografia i la gramàtica, en alguns casos, em fan posar els pèls de punta. I jo en faig eh, de faltes. Després d’anys d’estudi de la llengua, d’una carrera de Traducció i Interpretació, encara dubto. Però jo no sóc un diari i m’ho puc permetre, de moment. L’ARA, no.

Tot i així, és un diari que “respira”, com diria el professor que vaig tenir al Taller de Premsa a la facultat de Periodisme. És jove, dinàmic, modern, i m’hi sento identificada. Projectes com aquest, que surten i tiren endavant, em donen esperança, vès. I en dies com avui, després d’un cap de setmana esportivament fatídic, amb 6 punts que costaran molt de remuntar al meu amic Mou, miro l’ARA i penso: no tot està perdut.

Molta sort.

El meu amic Mou

M’encén. Em provoca fàstic. Ràbia. Ganes de fotre-li el dit a l’ull. M’hi encararia. L’insultaria.

Hi ha poca gent que em provoqui aquesta reacció. De fet, em considero una persona més aviat pacífica. Normalment evito la confrontació, m’enfado ben poc. En ocasions, això m’ha portat algun problema, perquè m’ho vaig guardant tot en un raconet petit, petit, del tamany d’una mosca, del tamany d’un mosquit. Fins que arriba un punt que surt, i llavors és pitjor.

Però amb ell no puc. Això del Mou és visceral, irracional. Perquè després diguin que el futbol no és l’opi del poble. Oi tant que ho és. Mireu-me a mi. Jo, conscient del que significa el futbol, de com n’és d’injust que vint-i-dos tios que corren darrere una pilota cobrin sous desorbitats. I mireu-me. Aquí, esperant el Milan - Barça de demà amb candeletes. Sulfurant-me cada cop que aquest home, en Mou, el meu amic Mou, treu el cap per la televisió.

És que no puc. Tinc fogots, em sulfuro. Miro de no fer-ho, canvio de canal, m’ho miro de reüll. Però hi torno. I les entranyes se’m re-Mou-en. Sento una calor que neix al ventre i em puja fins al cap, i l’insultaria. De veritat. L’altre dia va celebrar un dels gols contra el València pujant a collibè d’en Carreró (altrament conegut com a “Callejón”) i encarant-se al públic. Com el Sergio Ramos. Un altre. En roda de premsa, va tenir la barra de dir que havia celebrat els gols amb respecte, tu. És que no puc. Però ei, que aquí no passa res. Impunitat total. Si vas de blanc, es veu que aquestes coses les pots fer.

Ha dit i ha fet tantes barbaritats, que les ganes que tinc que ho perdi tot, que les ganes que tinc de guanyar-lo, no es poden descriure amb paraules. Desperta en mi instints amagats. Potser li hauré de donar les gràcies.